Bruno Cathala i el seu company en la creació
de jocs
Ludovic Maublanc provant una expansió
del seu joc
Cyclades.
Li vam demanar a
Bruno Cathala, autor convidat de la
fira jugarXjugar 2011 quines eren les seves motivacions com a creador de jocs. Ens ha respost amb un text llarg, ple de conceptes força interessants, titulat
Esdevenir autor de jocs... Creiem que val la pena reproduir-lo íntegrament. I si voleu discutir amb el Bruno sobre la creació i l'art, o si voleu jugar amb ell, ja sabeu que el tindreu a la fira tots els dies.
Han passat nou anys...... des del meu primer joc publicat. Sí, he començat tard a crear jocs, però el follet creatiu que hi ha dins meu sempre ha intentat mostrar-se en públic. Còmics, música, cançons, textos, pintura. M’he acostat a totes aquestes disciplines des de la infància, per bé que ha estat finalment a través del joc que he aconseguit obrir la porta a les altres.
Vinc d'una formació científica i matemàtica rigoroses, sense espai en el currículum universitari per al somni i l'improbable. Així i tot, durant la meva etapa universitària em vaig interrogar sobre aquest força, latent i potent a la vegada, cap a la creació. Introspecció que m’ha conduït, sens dubte, a entendre i acceptar les motivacions profundes d'aquest camí.
Les meves tres motivacions1. Una capacitat per avorrir-me prou desastrosa
Des de la infància, m'avorreixo superfàcilment. De debò. Sol i també en companyia dels éssers estimats (familiars o amics), i fins i tot durant els estudis i a la feina. De manera que encara noto més la sensació de solitud dins del grup. Per evitar-ho, sempre m’he explicat històries a mi mateix, històries improbables amb un heroi, jo, sovint en desgràcia, o de les quals només sóc un espectador neutral. Aquesta capacitat de lluitar contra l’avorriment haurà estat, doncs, el vector de creació d’històries que ara el joc em permet canalitzar.
2. La necessitat d'agradar i la timidesa
M'agrada el nen que he estat i l'adult (encara que això està per demostrar...) en què m'he convertit. I no obstant això, jo sempre he dubtat de la meva capacitat d’agradar. Aquest dubte, profundament arrelat, és un dels motor de la meva necessitat d'exposar-me públicament, quan sóc a l'escenari en un teatre, o quan un dels meus jocs arriba a les botigues, necessito el retorn de les persones que no conec personalment, a la sala al teatre, o a través dels testimonis a la xarxa i fires per al jocs. Paradoxalment, com sóc visceralment tímid, la creació de jocs ha esdevingut una manera de comunicar-me amb tanta gent amb qui mai m'hauria atrevit a relacionar-me.
3. Por a la mort
La fugacitat de la vida per mi és... insuportable. Crec que no passa un dia sense que hi pensi. Crear per a mi una manera de fer marrada al voltant de l'obstacle, deixant un rastre. Un rastre efímer, és clar, però que em sobreviurà com a mínim durant un temps. Si imagino que alguns anys després de la meva mort, persones a qui no conec trobaran plaer a compartir bons moments al voltant dels meus jocs, imaginar que els descendents de dues o tres generacions a venir podran veure el rastre del besavi no han conegut, bé... tot això em reconforta una mica! A més... poder decidir les regles del joc..., també deu ser refusar les que ens ha imposat el joc... de la vida ;-).
Al final,en última instància, la creació lúdica no és només per mi una afició en què he tingut una mica d’èxit. És una forma de vida, que combina les respostes a les meves pors i la necessitat de comunicar-me amb els altres, necessitat... de ser estimat, simplement.
Què és un gran jocPer mi, un gran joc és el joc al qual vols jugar una altra gairebé immediatament després de la primera partida.
És un joc que deixa una empremta duradora a la memòria, amb partides que ens agrada de recordar.
És un joc que t'obliga a enfrontar-te a petites decisions crucials.
És un joc en què, quan guanyes, tens la sensació d’haver estat el més intel·ligent, però que perds, et deixa el sentiment de no haver tingut prou sort!
Els meus jocs preferitsCarcassonne, Stone Age, 7 Wonders, Ciudadelas, Mare Nostrum... i tots els meus, és clar! ;-))
